Ensopeguem moltes vegades amb la mateixa pedra. Hi ha qui diu que això només ho fan els humans. (és, doncs, això el que ens fa humans?).
No obstant això l'estupidesa de l'espècia trascendeix aquest fet. Si més no la meva particular.
I és que tot i tenir molt present on és la pedra, i posar-hi molts esforços i atencions per no entrebancar-m'hi... m'hi he acabat estampant igualment.
Ara ve on tinc el dilema.
Cal realment mirar d'esquivar la pedra?
Hem de viure amb el cap cot mirant sempre a terra? cal que quan caiem hi parem més atenció encara?
O potser ens cal mirar amunt i no temer les pedres ni el fet de fer-nos-hi mal?
No és agradable fer-se mal, fa por. Vivim esclavitzats per les pors.
què és pitjor, viure amb por o el dolor que provoca la cosa temuda?
1 comentaris:
Realment a la vida ensopeguem moltes vegades, i amb la mateixa pedra, pero aixo ens dona ens dona la força per seguir endavant, per trobar nous obstacles i creixer a la vida.
No s'han d'esquivar les pedres, no hem deixar de fer les coses per por, i si has ensopagat, busca un amic esplica-li on has ensopagat i el perque i ell t'ajudara a seguir endavant, fer el cami acompanyat sempre es menys dificil...
La por no ens porta a cap lloc, quedarem sempre arraulits, no progresarem, fes particep de les teves pors als teus amics i junts seran més facils de superar.
No acotis mai el cap, sempre s'ha de mirar endavant
K
Publica un comentari